Conservar bolets assecant-los al sol

En una bona temporada boletaire, es poden arribar a recollir quantitats considerables de bolets, si aprenem a conservar-los adequadament, ens podrem proveir d’una bona despesa per quan la temporada finalitzi i poder seguir gaudint-los.

 

Esta clar que no totes les especies de bolets es poden conservar de la mateixa manera, en aquest post parlarem d’una de les tècniques mes senzilles i utilitzada també per conservar altres viandes o aliments. Conserva assecant els bolets.

Podem assecar els tipus de bolets petits i poc carnosos, que es recullen en grans quantitats com ho es el cas dels camagrocs i les trompetes de la mort, es bo saber que aquests bolets mai fan cuc, un cop recol·lectats, haurem de dedicar un temps a triar-los, separant-los de la brossa que entra en ell cistell, separant els sans dels mes passats o fets malbé, un cop nets, els podem estirar sobre paper de diari, separats entre Ells, al Sol, només ens hem de recordar d’anar-los donant la volta dos o tres cops al dia, sabrem que estan secs i llestos per guardar, quan pressionant-los amb dos dits, s’esmicolin en petits trossets o es facin farina. També es poden assecar enfilant-los amb fil i agulla, pel tronc i penjant-los al sol, així no ens hem de preocupar de anar donant-los la volta, tot hi que donen mes feina.

 

Podem assecar alguns tipus de bolets mes carnosos, com els ceps, els siurenys i els rossinyols, però a diferencia dels camagrocs i les trompetes de la mort, en aquests cas un cop triats i separats els bons dels que poden estar corcats pel cuc, els haurem de laminar a capes molt fines i com ja s’ha explicat, posar-los al sol estirats o enfilats.

 

Ambdós casos, un cop secs i deshidratats els poden guardar embossats, aconsellable utilitzar bosses amb precinte o en pots de vidre, en un lloc sec y que no doni el sol.

 

El dia que els vulguem degustar, només els haurem de posar amb aigua, deixant-los hidrata la suficient estona per després cuinar-los com si fossin recent collits, val a dir que utilitzant aquest sistema de conserva, un cop cuinats els bolets acostumant a tenir al gust, mes fortor que si fossin recent collits.   

El Roure de la Senyora

Els boscos de Sant Boi de lluçanès estan formats pel pi roig, pinassa i el conegut roure martinenc, el mes conegut de tots ells se’ns dubte es el Roure de la Senyora; No es pot passar per Sant Boi de Lluçanès, sense fer-li una visita en aquest arbre emblemàtic i centenari.
   

  

El Roure de la Senyora, és, sens dubte, el patrimoni natural més important de la població. Arbre monumental protegit i inventariat per la Generalitat de Catalunya, es troba prop del mas el Vilar, a 840 m. d’altitud. És un roure centenari de grans proporcions, 15 m. d’alçària, 4 m. de volt de canó i 30 m. de diàmetre de capçada, i pertany a l’espècie Quercus Humilis.

És un dels indrets més visitats de la població per l’incomparable marc paisatgístic en el que es troba i per la seva pròpia bellesa i majestuositat. El espai és únic i la sensació que et fa sentir és una pau i una tranquil•litat profunda. Sembla que la sabiduria i el coneixement d'aquest arbre et penetri i et faci ser una mica més savi

Aquestes dues fotografies son d'aquelles que sempre tens en ment fer, fins que un dia les fas. Des del mateix arbre cap en forà, assegut sota, assimiles la grandesa del Roure i es pot arribar a desconnectar del dia, havent de reaccionar per aixecar-te i tornar cap a casa.

La crema de camagrocs

El camagroc es un tipus de bolet d'aquells que en una bona temporada boletaire, si estem de sort o sabem on trobar-los, podem arribar a emplenar cistells, fins el punt de no saber que fer amb ells. Es un bolet amb moltes opcions culinàries, el podem conservar assecant-lo o congelant-lo, però es necesari tenir-los en fresc per poder-ne fer crema. 
   

A vegades a falta d'altres varietats ben bons son uns camagrocs, amb una bona collita es pot fer una bona despensa, i amb ella poder acompanyar tot l’any, les carns, la pasta, algun plat de Xef o una senzilla crema de camagrocs que no deixarà indiferent a cap comensal, res te a envejar a la crema de fredolics.

Crema de Camagrocs

Si disposem de Thermomix podem fer servir una de las moltes receptes de crema de bolets que corren per la xarxa, si no es el cas he trobat aquest també a la Xarxa i he decidit compartir.

INGREDIENTS:

Ingredients per a 8 gotets:

-       ½ ceba

-       ½ porro

-       1 llesca de pa torrat

-       300 g de camagrocs

-       Sal

-       Oli

-       Crema de llet

-       Farina

Preparació:

Netejar molt bé els camagrocs de la terra i la pinassa que porten i deixar-los escórrer bé.

Pelar i tallar la ceba i el porro a trossos. Sofregir-ho  en una olleta amb oli. Reservar uns quants camagrocs per a la decoració i la resta tirar-la a l’olla amb la ceba i el porro. Un cop hagin donat dos tombs, cobrir-ho tot d’aigua, posar-hi la llesca de pa torrat i sal i fer-ho bullir uns 30 minuts. Triturar fins que quedi una crema ben fina. Rectificar de sal si cal i afegir-hi la crema de llet. Un cop arrenqui el bull una altra vegada, apagar el foc i servir-la calenta.

Arrebossar amb farina els camagrocs per a la decoració i servir-ne tres o quatre damunt de cada gotet. De la crema de llet se’n pot prescindir.

La novena o conserva d'olives

A partir del mes d'octubre i fins a finals de novembre, es poden adquirir les olives, comprant-les o anant-les a buscar si en tenim oportunitat. 

Un procés de conserva que varen explicar-me a Mi fa ja molts anys i amb el qual cada any preparo uns quants quilos d’olives, per consum propi i per regalar. El procés de conserva l’he dividit en tres fases, la primera fase es el canvi d’aigua al llarg de 9 dies, la segona fase es la de preparar i posar les olives amb l’aigua de conserva i la tercera fase es la de envasar les olives.

Les olives han d’estar tal i com es collen de l’olivera i a poder ser mes aviat verdes; Poden ser de la varietat que mes agradi, doncs els procés de conserva serveix per a totes les varietats. Aquí comença la primera fase, el mateix dia que adquirim les olives, les posarem dins un recipient amb capacitat suficient per cobrir-les d’aigua, només si son de les olives mes grans, les partirem abans un cop sec, ho acostumo a fer amb dues fustes; el procés de conserva consisteix en posar-les a remull 9 dies, i al llarg d’aquests 9 dies, cada 24 hores els hi canviarem l’aigua, aigua de l’aixeta, i cada dia repetirem la mateixa rutina, la finalitat dels canvis d’aigua, es treure l’amargor a les olives, i es considera que mes allà dels 9 dies no es rebaixa mes aqueta amargo; Si algun dia no podem fer el canvi d’aigua, no passa res i seguim fins a 9 canvis, de la mateixa manera  si les olives eren molt verdes el primer dia, es pot allargar aquest procés uns quants dies mes, nomes cal observar si han canviat de color y han passat del verd viu a un verd marro.
   

      

El canvi d’aigua del novè dia, es diferent a la resta, retirarem l’aigua del dia anterior i reservarem les olives dins del recipient, aquí comença la segona fase, hem de preparar l’aigua de la conserva, en un recipient, introduirem per cada 9 parts d’aigua, una part de Sal, m’explico, agafem un got d’aigua coma mesurador, en el recipient posarem 9 gots d’aigua i 1 got de sal, remenarem be fins que la sal es dissolgui amb l’aigua, haurem de preparar la quantitat necessària per a cobrir les olives dins del seu recipient. Un cop tinguem les Olives amb aquesta aigua de conserva, les olives ja es conserven, no es fan malbé i podem deixar passar els dies que vulguem fins que passem a la tercera fase, en la qual les envasarem en els pots que haguem decidit.
   

Tal i com deia la meva avia, la Novena de Sal per conservar, es el mateix que posar aigua en una olla amb un ou dins, l’ou pel pes es submergeix, si afegim sal fins que l’ou suri, haurem aconseguit la mateixa aigua de conserva que en el procés de la novena.
   

   

La tercera fase ja es mes particular de cadascú, doncs sobre gustos no hi ha res escrit, Ara explicaré com les alineo, les faig amb farigola i romaní, a poder ser silvestre, aprofito la temporada boletaire per recollir-ne unes branques; Les olives les envaso per capes, a sota de tot del pot, poso uns branquillons de Romaní i farigola, afegeixo una 1/3 part del pot d’olives i altre vegada unes branquetes i així fins emplenar el pot, arribat aquest punt, afegim la mateixa aigua de la conserva cobrint les olives i deixant un dit lliure, ja que en el meu cas per tancar la conserva, jo sempre poso oli de Oliva, altres ho fan al bany maria, cadascú la seva tècnica.

Un cop tancat el pot, considero que passat un mes ja es poden menjar les olives que hem conservat.

   

Així es la Novena o conserva d’olives, 9 dies, 9 parts d’aigua i 1 de sal, es fàcil.

Trencar l'olla un joc molt tradicional

Parlant d’anades d’olla aquest cop parlarem de trencar l’olla, joc infantil tradicional que no te cap dificultat, doncs tot esta inventat. Es podria intentar recuperar a Rubí, un joc per a grans i per a petits; Estaria be poder-ho organitzar dins de la festa major petita, Sant Roc, passant a formar part dels jocs tradicionals organitzats el dissabte al matí.

Trencar l’Olla, n’heu sentit parlar?, jo de petit me’n vaig fer un bon tip allà on estiuejava, a Can Cervera, una Masia en el peu del Turó de l'Home, entre el Matagalls i el Pla de la Calma, a tocar del poble del Montseny.

Ho vaig recuperar no fa gaires anys en els aniversaris dels meus fills, i avui, perquè no donar-ho a conèixer a les Festa Major? Com tot nomes es posar-s'hi.

El joc consisteix en penjar una petita olla de fang a una certa alçada, plena de caramels, potser amb aigua o amb farina, lligada a una corda, la corda fixa per un dels costats i mòbil per l’altre, el concursant, que tan se val la seva edat, ha d’estar preparat amb els ulls tapats per un mocador i un bon garrot a les mans, per intentar fotre-li cop a l'olla, primer s’ha de giravoltar per perdre l’orientació i son els espectadors i resta de concursants els qui l’han de guiar a base de crits, “Dreta, dreta ... Esquerra, Ara ara, No a munt, ara, no a baix”, segons convingui, fins a plantar-lo davant l’olla, i a cegues, quan ho tingui clar, donar-li garrotada, en principi amb dues oportunitats. Dos han d’estar preparats amb pals per si erra la garrotada, evitant que piqui contra terra, doncs es podria llàstima; I el paper mes important, es de qui aguanta la corda, doncs pot fer-la pujar o baixar i enredar mes al participant, de fet, decideix en tot moment si deix trencar l’olla o la indulta fins el proper concursant.

L’activitat o joc es ven fàcil de preparar, de posar en marxa i de concursar. En material poca cosa i mes, es requereix de tantes olles com vulguem deixar trencar a nens i nenes que vulguin participar, caramels per posar a dins les olles com a premi per haver encertat, tot i que quan l’olla es trenca, tots s’hi llencen de cap a per caramels i qui l’ha trencat no en replega ni un, sols la voluntat dels altres en acabar; a banda son necessaris tres pals i una corda.

Penso que podria ser una bona activitat de festa major, acompanyada d’un bon berenar infantil o xocolatada, en una prèvia també es pot fer una bona gimcana, i passar una bona tarda d’activitats infantils.

La quadratura del cercle i el correfoc de la Mercè de Barcelona

Finals dels setanta, feia poc que s’havien restablert els ajuntaments democràtics i molt a poc a poc, tot tornava al seu lloc. La cultura popular catalana no va ser diferent, i en els anys 79 i 80 apareixen del no res, els correfocs o cercaviles de foc a Reus i a Barcelona, eren una evolució casual dels balls de diables, dels balls estàtics (*); Neix el correfoc de la Mercè, de la festa major de Barcelona i els pares mi porten, expectació, la foto que recordo es a les Rambles de Barcelona, a la vorera contra la paret; els pares poder eren bojos, uns paios amb banyes i tirant foc, venien cap a nosaltres, es va acabar la reixa de la finestra que teníem al costat, i des d'allà dalt de la reixa va néixer un diable.

   

Passen els anys, amb el temps m’havia oblidat d’aquell correfoc i ja de jove, amb un grup d’amics, decidim anar a rostir-nos altre vegada al correfoc de la Mercè. Ens va enganxar, seria per allò de l’olor a pólvora que un cop l’ensumes estàs venut,  i vàrem repetir un munt d’anys, la foto que recordo es, remullar-nos en una font que hi havia entre la Plaça de Sant Jaume i la Plaça Sant Miquel, colles i dracs sortint de dins de l’Ajuntament de Barcelona, una plaça de Sant Jaume a petar, una traca penjada que s’encén i es despenja caient sobre de la gent, empentes, caigudes eren altres temps i de sobte, em trobo al terra al inici del carrer Jaume I cridant no passaran, no passaran, dos dracs i una colla de diables venint cap allà, us asseguro que van passar.

   

Torna a passar un bon grapat d’anys i el destí em porta a viure a Rubí, en aquella època jo ja era patumaire i no em perdia una Patum de Berga ni de broma, avui dia tampoc; Sense buscar-ho entro en una colla de diables, tan se val el nom i la colla em torna a portar al mateix lloc, al correfoc de la Mercè, aquest cop sent Jo diable i cremant en el personal, cremem uns cinc anys seguits, els primers anys es sortia de davant la Catedral de Barcelona i els últims del Mercat de Santa Caterina. El correfoc havia evolucionat ja era un aparador, una finestra, un espectacle per “Guiris” i Ciutadants. En el mon del foc poder la màxima responsabilitat la vaig agafar els anys de cap de colla a la Mercè de Barcelona.

   

El participar les colles de forà en el correfoc de la Mercè, es va acabar  i et tornes a oblidar de Ell, però els anys passen i altre vegada sense buscar-ho, entro a formar part dels PAT’s Productors Artístics Tradicionals, es dir, membre de l’organització al llarg de les festes majors de Barcelona, la Mercè i Santa Eulalia, controlant cercaviles i activitats de cultura popular. I allà me’l trobo una altre vegada, el correfoc de la Mercè, aquesta vegada des de dins però de PAT, controlant les colles, els dracs i a la gent, vetllant amb un ambient de feina immillorable el bon funcionament d’un correfoc que porto a dins, que vaig descobrir de petit, que vaig gaudir de Jove, on vaig fer el diable de gran i on he acabat ajudant per fer-lo possible i pel seu bon funcionament.

   

Experiència viscuda al llarg dels anys, enllaçant capítols que segur el destí tenia reservats, li dic la Quadratura del Cercle.

(*) Blog de Cultura Rubí

Un projecte que va canviar la historia de les colles de diables locals

Fotografia de Roser Aguilar

Un dels projectes que he liderat que mes satisfaccions personals va donar-me, poder va ser l’exposició del 25è Aniversari de la Colla de Diables de la Riera de Rubí.
   

L’exposició va ser el Març de l’any 2015, però la feina va començar quasi tres anys abans, sense saber que tot plegat acabaria en una exposició d’aniversari de la colla de diables.

   

En una conversa amb Jordi Milà, membre fundador de la colla, va comentar-me que en el web de l’entitat no estava ben explicat els inicis de la colla de diables, i recordo que li vaig comentar, un dia en parlem Aquest dia va arribar desprès d’un any ben be, vàrem quedar i fent-me entrega d’una copia dels primers estatuts de la colla, em va explicar com va començar tot plegat. La historia engrescava i vaig començar a quedar amb mes persones que havien estat membres de l’entitat, volia saber de la veu dels protagonistes com havia estat la historia de la colla des dels seus inicis fins l’any que Jo vaig entrar, quasi be any i mig entrevistant-me amb un i amb un altre i recollint fotografies antigues i actuals.

   

A tot això, quan Jordi Selga i Xavi Miquel m’expliquen com van confeccionar els primer vestits, esbrino que dos vestits antics que corrien pel local, eren dels primers que va tenir l’entitat, al igual que unes maces que corrien per allà, que un cop decapades eren també de les primers que es van fer servir. Tot aquest material, tal i com Jo entenc la Cultura Popular, no es podia malmetre i tot parlant amb el director del Museu Municipal de Rubí, Joan Gallisa, em va proposar obrir una col·lecció en el Museu de l’entitat, i així es va fer i es va entrar un munt de material que ja estava en desús.

   

Disposar d’aquest material, en aquells moments ja catalogat en el museu de la ciutat,  va portar a començar a parlar de fer una exposició i l’exposició va acabar sent la del 25è aniversari de l’entitat.

   

Personalment Jo no entenia una celebració d’un 25è aniversari sense comptar amb les altres dues colles de diables locals, excisions de la nostra, i aquí vaig començar una feina complicada però no impossible, trobar un consens i un apropament entre les tres colles de diables de Rubí. Tot va anar be, van estar encantats de formar part de l’exposició i de les celebracions i que fos així, es una satisfacció personal que poca gent entén.

   

A rel d’aquest consens, el cap del desaparegut Monstre de la Riera, que havia portat mes d’un mal de cap entre les colles de Diables, doncs feia anys que estava guardat en el nostre local i allà no havia d’estar, i desprès de parlar amb el seu autor, Pep Borràs, es va decidir conjuntament que seria retornat a la ciutat mitjançant el Museu Municipal, que es on vaig entendre que havia d’estar, avui esta exposat a la Biblioteca Mestre Marti Tauler. Aprofitant l'aproximació que va haver entre les colles, treballo i fem possible un correfoc de diables de festa major en un format de 6 colles el mateix any de l’aniversari i després es va acaba consolidant.

  

I aquí no acaben les satisfaccions que va donar-me aquest projecte, es va rodar un curt audiovisual amb la col·laboració de dos cracks, el meu volgut amic Blai Ferran i Marc Galceran de la productora la CrestaVisual. Tot va començar demanant a Blai quatre imatges per l’exposició i va acabar rodant un audiovisual que us adjunto al final d’aquest post. Tot plegat una experiència viscuda, explicada en quatre ratlles però que es va coure al llarg de quatre anys.

Audiovisual de la historia de l'Entitat 

Audiovisual de la Crestavisual

Audiovisual de l'exposició del 25è Aniversari de l'entitat

Audiovisual de la Crestavisual