Apostant sempre pel jovent

L’any 2009, un grup de joves, que dirigien i formaven part dels tabalers de la riera, grup avui desaparegut, vinculat a la colla de diables de la riera, van venir a trobar-me i van plantejar-me un projecte infantil de percussió, aleshores Jo era ja cap de colla de l’entitat i portava gran part del pes de la seva direcció.

Aquest Jovent, sentia la necessitat de treballar pels mes petits i difondre la percussió, les expectatives eren grans; Ja feia uns quatre anys que treballàvem plegats amb tabalers de la riera, i vaig pensar que era el moment d’apostar per Ells i de que poguessin formar-se amb noves responsabilitats i obligacions, la idea es va posar sobre de la taula amb el meu suport incondicional, poc a poc, va anar agafant forma, fins a convertir-se en un projecte sòlid, l’experiència adquirida des de l’any 2002 amb les espurnes i trons, secció infantil de la Colla de Diables de la Riera, sumat, a l’entrada massiva de nens i nenes que en aquells moments volien ser diables, va diluir alguns dubtes inicials i facilitar les primeres passes, donant ales en el nou projecte.

Entrat l’any 2010, vàrem fer be la feina i es van comprar els primers instruments amb una subvenció municipal, Recordo el 18 de maig de 2010, com un dia intens, un dia de nervis, va ser el dia de la presentació solemne a l’auditori del Castell de Rubí, dels Tronats del Tabal, que naixia com una secció infantil de percussió, amb les expectatives posades en el futur immediat Va ser el somni de tres joves, Oscar Jimenez, Laura Hueso i Juan Carlos Carmona, somni que vaig ajuda a fer realitat, convertint-lo en projecte.

Tronats del Tabal neix i es forma com un grup de percussió infantil, sense adonar-nos, es consolida amb l’entrada constant de nous membres i en poc temps es converteix en un grup de percussió juvenil que absorbeix en els Tabalers de la Riera de Rubí, fet que provoca la dissolució dels tabalers l’any 2012. Els Tronats del Tabal segueixen en actiu avui dia, Algun d’aquells nens i nenes que van estar en el seu inici aprenent a tocar un instrument, mes endavant aprenent a formar part d’un col·lectiu i avui dirigint aquest gran grup de percussió, creixent i formant-se com a persones.

Per mi va ser una experiència viscuda, una bona experiència que només m’ha donat satisfaccions, veure’ls avui  com segueixen endavant es un gran orgull personal al igual que se que ho es per aquests tres joves que un bon dia els va passar pel cap un somni que es va fer realitat.

Trencar l'olla un joc molt tradicional

Parlant d’anades d’olla aquest cop parlarem de trencar l’olla, joc infantil tradicional que no te cap dificultat, doncs tot esta inventat. Es podria intentar recuperar a Rubí, un joc per a grans i per a petits; Estaria be poder-ho organitzar dins de la festa major petita, Sant Roc, passant a formar part dels jocs tradicionals organitzats el dissabte al matí.

Trencar l’Olla, n’heu sentit parlar?, jo de petit me’n vaig fer un bon tip allà on estiuejava, a Can Cervera, una Masia en el peu del Turó de l'Home, entre el Matagalls i el Pla de la Calma, a tocar del poble del Montseny.

Ho vaig recuperar no fa gaires anys en els aniversaris dels meus fills, i avui, perquè no donar-ho a conèixer a les Festa Major? Com tot nomes es posar-s'hi.

El joc consisteix en penjar una petita olla de fang a una certa alçada, plena de caramels, potser amb aigua o amb farina, lligada a una corda, la corda fixa per un dels costats i mòbil per l’altre, el concursant, que tan se val la seva edat, ha d’estar preparat amb els ulls tapats per un mocador i un bon garrot a les mans, per intentar fotre-li cop a l'olla, primer s’ha de giravoltar per perdre l’orientació i son els espectadors i resta de concursants els qui l’han de guiar a base de crits, “Dreta, dreta ... Esquerra, Ara ara, No a munt, ara, no a baix”, segons convingui, fins a plantar-lo davant l’olla, i a cegues, quan ho tingui clar, donar-li garrotada, en principi amb dues oportunitats. Dos han d’estar preparats amb pals per si erra la garrotada, evitant que piqui contra terra, doncs es podria llàstima; I el paper mes important, es de qui aguanta la corda, doncs pot fer-la pujar o baixar i enredar mes al participant, de fet, decideix en tot moment si deix trencar l’olla o la indulta fins el proper concursant.

L’activitat o joc es ven fàcil de preparar, de posar en marxa i de concursar. En material poca cosa i mes, es requereix de tantes olles com vulguem deixar trencar a nens i nenes que vulguin participar, caramels per posar a dins les olles com a premi per haver encertat, tot i que quan l’olla es trenca, tots s’hi llencen de cap a per caramels i qui l’ha trencat no en replega ni un, sols la voluntat dels altres en acabar; a banda son necessaris tres pals i una corda.

Penso que podria ser una bona activitat de festa major, acompanyada d’un bon berenar infantil o xocolatada, en una prèvia també es pot fer una bona gimcana, i passar una bona tarda d’activitats infantils.

La quadratura del cercle i el correfoc de la Mercè de Barcelona

Finals dels setanta, feia poc que s’havien restablert els ajuntaments democràtics i molt a poc a poc, tot tornava al seu lloc. La cultura popular catalana no va ser diferent, i en els anys 79 i 80 apareixen del no res, els correfocs o cercaviles de foc a Reus i a Barcelona, eren una evolució casual dels balls de diables, dels balls estàtics (*); Neix el correfoc de la Mercè, de la festa major de Barcelona i els pares mi porten, expectació, la foto que recordo es a les Rambles de Barcelona, a la vorera contra la paret; els pares poder eren bojos, uns paios amb banyes i tirant foc, venien cap a nosaltres, es va acabar la reixa de la finestra que teníem al costat, i des d'allà dalt de la reixa va néixer un diable.

   

Passen els anys, amb el temps m’havia oblidat d’aquell correfoc i ja de jove, amb un grup d’amics, decidim anar a rostir-nos altre vegada al correfoc de la Mercè. Ens va enganxar, seria per allò de l’olor a pólvora que un cop l’ensumes estàs venut,  i vàrem repetir un munt d’anys, la foto que recordo es, remullar-nos en una font que hi havia entre la Plaça de Sant Jaume i la Plaça Sant Miquel, colles i dracs sortint de dins de l’Ajuntament de Barcelona, una plaça de Sant Jaume a petar, una traca penjada que s’encén i es despenja caient sobre de la gent, empentes, caigudes eren altres temps i de sobte, em trobo al terra al inici del carrer Jaume I cridant no passaran, no passaran, dos dracs i una colla de diables venint cap allà, us asseguro que van passar.

   

Torna a passar un bon grapat d’anys i el destí em porta a viure a Rubí, en aquella època jo ja era patumaire i no em perdia una Patum de Berga ni de broma, avui dia tampoc; Sense buscar-ho entro en una colla de diables, tan se val el nom i la colla em torna a portar al mateix lloc, al correfoc de la Mercè, aquest cop sent Jo diable i cremant en el personal, cremem uns cinc anys seguits, els primers anys es sortia de davant la Catedral de Barcelona i els últims del Mercat de Santa Caterina. El correfoc havia evolucionat ja era un aparador, una finestra, un espectacle per “Guiris” i Ciutadants. En el mon del foc poder la màxima responsabilitat la vaig agafar els anys de cap de colla a la Mercè de Barcelona.

   

El participar les colles de forà en el correfoc de la Mercè, es va acabar  i et tornes a oblidar de Ell, però els anys passen i altre vegada sense buscar-ho, entro a formar part dels PAT’s Productors Artístics Tradicionals, es dir, membre de l’organització al llarg de les festes majors de Barcelona, la Mercè i Santa Eulalia, controlant cercaviles i activitats de cultura popular. I allà me’l trobo una altre vegada, el correfoc de la Mercè, aquesta vegada des de dins però de PAT, controlant les colles, els dracs i a la gent, vetllant amb un ambient de feina immillorable el bon funcionament d’un correfoc que porto a dins, que vaig descobrir de petit, que vaig gaudir de Jove, on vaig fer el diable de gran i on he acabat ajudant per fer-lo possible i pel seu bon funcionament.

   

Experiència viscuda al llarg dels anys, enllaçant capítols que segur el destí tenia reservats, li dic la Quadratura del Cercle.

(*) Blog de Cultura Rubí

Un projecte que va canviar la historia de les colles de diables locals

Fotografia de Roser Aguilar

Un dels projectes que he liderat que mes satisfaccions personals va donar-me, poder va ser l’exposició del 25è Aniversari de la Colla de Diables de la Riera de Rubí.
   

L’exposició va ser el Març de l’any 2015, però la feina va començar quasi tres anys abans, sense saber que tot plegat acabaria en una exposició d’aniversari de la colla de diables.

   

En una conversa amb Jordi Milà, membre fundador de la colla, va comentar-me que en el web de l’entitat no estava ben explicat els inicis de la colla de diables, i recordo que li vaig comentar, un dia en parlem Aquest dia va arribar desprès d’un any ben be, vàrem quedar i fent-me entrega d’una copia dels primers estatuts de la colla, em va explicar com va començar tot plegat. La historia engrescava i vaig començar a quedar amb mes persones que havien estat membres de l’entitat, volia saber de la veu dels protagonistes com havia estat la historia de la colla des dels seus inicis fins l’any que Jo vaig entrar, quasi be any i mig entrevistant-me amb un i amb un altre i recollint fotografies antigues i actuals.

   

A tot això, quan Jordi Selga i Xavi Miquel m’expliquen com van confeccionar els primer vestits, esbrino que dos vestits antics que corrien pel local, eren dels primers que va tenir l’entitat, al igual que unes maces que corrien per allà, que un cop decapades eren també de les primers que es van fer servir. Tot aquest material, tal i com Jo entenc la Cultura Popular, no es podia malmetre i tot parlant amb el director del Museu Municipal de Rubí, Joan Gallisa, em va proposar obrir una col·lecció en el Museu de l’entitat, i així es va fer i es va entrar un munt de material que ja estava en desús.

   

Disposar d’aquest material, en aquells moments ja catalogat en el museu de la ciutat,  va portar a començar a parlar de fer una exposició i l’exposició va acabar sent la del 25è aniversari de l’entitat.

   

Personalment Jo no entenia una celebració d’un 25è aniversari sense comptar amb les altres dues colles de diables locals, excisions de la nostra, i aquí vaig començar una feina complicada però no impossible, trobar un consens i un apropament entre les tres colles de diables de Rubí. Tot va anar be, van estar encantats de formar part de l’exposició i de les celebracions i que fos així, es una satisfacció personal que poca gent entén.

   

A rel d’aquest consens, el cap del desaparegut Monstre de la Riera, que havia portat mes d’un mal de cap entre les colles de Diables, doncs feia anys que estava guardat en el nostre local i allà no havia d’estar, i desprès de parlar amb el seu autor, Pep Borràs, es va decidir conjuntament que seria retornat a la ciutat mitjançant el Museu Municipal, que es on vaig entendre que havia d’estar, avui esta exposat a la Biblioteca Mestre Marti Tauler. Aprofitant l'aproximació que va haver entre les colles, treballo i fem possible un correfoc de diables de festa major en un format de 6 colles el mateix any de l’aniversari i després es va acaba consolidant.

  

I aquí no acaben les satisfaccions que va donar-me aquest projecte, es va rodar un curt audiovisual amb la col·laboració de dos cracks, el meu volgut amic Blai Ferran i Marc Galceran de la productora la CrestaVisual. Tot va començar demanant a Blai quatre imatges per l’exposició i va acabar rodant un audiovisual que us adjunto al final d’aquest post. Tot plegat una experiència viscuda, explicada en quatre ratlles però que es va coure al llarg de quatre anys.

Audiovisual de la historia de l'Entitat 

Audiovisual de la Crestavisual

Audiovisual de l'exposició del 25è Aniversari de l'entitat

Audiovisual de la Crestavisual

Un model de festa major fet realitat, la festa major petita coneguda com la festa de Sant Roc

La Festa Major de Sant Roc es celebrava l’últim cap de setmana del mes d’agost i era organitzada principalment pel Casal Popular i l’Ajuntament, hi participava la Germandat de Sant Roc, essent realment una segona Festa Major de Rubí, però amb el temps la festa va decaient  i es converteix en una festa residual en la qui hi havia sardanes i poca cosa més.

      

Per la Festa major de Sant Pere hi havia moltes mes activitats, tal com passa ara. Una d’elles era el Certamen de l’elecció de la Pubilla de Rubí, a càrrec del Foment de les Tradicions Catalanes. Per esponjar la Festa Major de Sant Pere, aquesta activitat es va traslladar a la Festa Major de Sant Roc, celebrant-se al pati de Col·legi Pau Casals.

A finals de la dècada dels 90 quan es deixa de fer aquest Certamen, és quan la Taula de Cultural Popular i Tradicional recupera la festa i conjuntament amb l’Ajuntament és qui l’organitza.

Des de llavors i al llarg de la primera dècada dels anys 2000, la festa major de Sant Roc passa a ser la festa de la cultura popular tradicional Catalana de la Ciutat, on les diferents entitats de la Taula de Cultura realitzaven les seves activitats disgregades per les diferents places del centre de la ciutat. Es posen en marxa noves iniciatives com la dels Castellers de Rubí, amb la Xerricada Popular de Rubí i la col·laboració de l’associació d’animació del carrer Sant Jaume, ambdues membres de la Taula de Cultura; Trobades de Gegants d’arreu del país organitzades per les colles locals, Audicions de Sardanes, les Matines que mes endavant esdevingueren la Tronada de Sant Roc, per despertar-ne els Veïns, amb els diables, les gralles i la percussió; els versots satírics de les colles de diables, la Diada castellera i fins hi tot un correfoc infantil.

Així es va mantenir la festa de Sant Roc, al llarg d’uns 15 anys, però mancada de difusió i amb poca participació ciutadana va començar a perillar en el calendari de la ciutat, i va ser llavors quan l’any 2010 la Taula de Cultura popular i tradicional es posar a fer feina i tirar endavant un nou model de festa, basat en el que ja fèiem però pensat amb la participació de la ciutadania.

“Ha estat una bona experiència viscuda, poder col·laborar en el canvi d’una festa major, encara que sigui la segona festa major o la festa major petita, que a Rubí es la festa de Sant Roc. Inspirat amb la Patum de Berga i pensant amb la cultura popular de Rubí, vaig dissenyar i escriure un model de festa, que no canviava del tot els continguts de la pròpia festa, però si la festa; Era necessari un canvi a la festa i des de l'ajuntament es van demanar projectes o propostes, el projecte el vaig presentar l’any 2009 a la Taula de Cultura popular i tradicional de Rubí, va ser l’únic projecte que es va presentar, no m’ho esperava, però el projecte va ser acceptat i aprovat. La Taula de Cultura va posar fil a l’agulla i en les primeres edicions, van creure-se’l i se’l van fer seu; Avui, 8 anys desprès, el model de festa s’ha consolidat i personalment estic molt orgullós de Ell i de la feina feta. Va ser una sort trobar-me en cada moment amb les persones adequades,  les que el van impulsar, la Regidora de Cultura del moment Neus Muñoz i el Cap de Cultura anterior a l’actual, Jep Quintas i les que el van fer possible a base d’hores de feina, un equip humà increïble, com ho son els companys de l’actual comissió de les festes de Sant Roc. Segur que algun dia tornarà a canviar el model d’aquesta festa, però ha estat un somni fet realitat que deixarà petjada i perdurarà en els meus records”.

Aquest nou model de funcionament es l’actual, la Taula de Cultura el porta evolucionant des de fa 5 anys, la clau va ser concentrar totes les activitats en un sol espai, una plaça, i la plaça escollida va ser la del Dr Guardiet. Avui es conservaren totes les activitats que abans es feien i se’n afegiren de noves, però tot passa a la plaça o se inicia i/o finalitza a la plaça, sent la plaça del Dr Guardiet el nucli de la festa i el seu punt neuràlgic, fet, que afegit a una millor difusió de la festa, a l’existència de les xarxes socials i a l’estar pensat amb la participació de la ciutadania, podem dir que tot i que el model no ha acabat d’evolucionar, els resultats son evidents amb mes de 5.000 i 6.000 persones participant al llarg del cap de Setmana.

Enguany la festa es celebra el primer dissabte de setembre, el Dijous ja hi ha activitat amb la col·laboració de l’Ateneu Municipal. Divendres es el inici de la festa des de el Celler Cooperatiu, on un personatge vingut del passat ens dona la benvinguda, dinamitza i ens presenta la festa, Trobada de Besties, sopar popular en el carrer Sant Jaume i a Xerricar. Dissabte mati esta dedicat a la canalla amb un munt d’activitats infantils a la plaça del Dr Guardiet i per la tarda celebrem el gros de la festa, amb mostra d’entitats; La Taula de Cultura treballa sempre pensant mes enllà de la temporada vigent, amb la intenció de protocol·litzar els actes de dissabte a la tarda, Gegants, Balls participatius, Castells, percussió, Sardanes, la ballada de l’àliga de l’Esbart Dansaire, com acte solemne de la festa, les incorporacions d’elements nous com les bruixes d’arrel, que acaben sent sotmeses a l’aquelarre dels diables... El foc com element purificador, com ho foren les llepades del gos de sant roc que també tenien un efecte curatiu, finalitzant amb l’Esclat de Festa on totes les entitats conviden a la ciutadania a embogir i giravoltar per la plaça, oportunitat de veure a tothom fent la seva activitat a l’hora, amb una música que porta per nom, esclat rubinenc, que fa que l’esclat de festa sigui un element unificador i diferent; Tot seguit Versots, sopar popular i Concert. Diumenge despertem els veïns amb la Tronada, tot seguit Trobada de Gegants i Diada castellera i per finalitzar a la tarda Tabalada amb la percussió de protagonista, Sardanes, Correfoc Infantil i les havaneres de diumenge i la possibilitat de créixer convidant aquest any a uns veterans com plaça nova de Barcelona, que celebren enguany les seves 426 festes de sant roc.

La Taula de Cultura ha fet molta feina, ha salvat una petita gran festa i esta convençuda de que en uns anys, aconseguirà que sigui una festa esperada i participativa on tothom trobi el seu espai i el seu lloc per formar-ne part.

15 anys com a Diable de la Riera de Rubí

15 anys fent el diable entre els diables de la riera de Rubí, doncs va ser la temporada de l’any 2003 quan va donar inici una aventura diabòlica, que ha finalitzat precipitadament aquesta temporada 2017, així doncs, com parlem de passat, avui es una experiència viscuda, un aprenentatge on he pogut formar-me com a diable però sobretot com a persona.

Ha estat una experiència irrepetible, que m’ha permès conèixer els meus propis límits i aquests m’han sorprès. Una experiència que m’ha obert una ciutat on ja hi vivia i la tenia dormida. Una experiència al llarg de la qual he conegut a molta gent i he sabut conèixer aquesta gent, i així poder ara escollir a les millors persones entre les que quedar-me desprès de l’experiència viscuda. També he conegut el teixit associatiu i cultural de Rubí, les seves interioritats i les d’un munt d’entitats de cultura popular i tradicional, a les persones que treballant per aquestes entitats, algunes del meu mateix tarannà, amb les quals construir projectes es molt fàcil.

No he treballat per a Mi, he treballat sempre pensant en els demes, en la gent de la meva entitat i en la gent que surt a viure les festes majors, les festes populars, les tradicions, pensant sempre en el que m’agradaria trobar-me e intentant convertir-ho en les millors opcions, treballant amb persones que actuen amb idèntiques finalitats i sumen, amb la resta no es va enlloc.

Entrar a formar part de la taula de cultura, va ser el millor que va poder passar-me l’any 2005, no sols et dona la possibilitat de treballar per l’entitat que pertanys, sinó que culturalment parlant, tens la possibilitat de treballar per tota una ciutat. Vull atorgar-me haver aconseguit canvis d’actituds entre els seus membres, i avui una majoria de Ells, no tan sols assisteix a la taula per representar a una entitat, sinó a una ciutat i poder això ha estat el pas mes important que ha donat la taula de cultura popular i tradicional catalana de Rubí, des de que en formo part.

Els moments de mes responsabilitat son les dues temporades com a cap de colla infantil, (2006-2007). La temporada i mitja que vaig haver de ser President (2012-2013) i les 10 temporades com a cap de colla de diables (2008–2017).

El millor projecte, sens dubte transformar una colla de diables en un espai per les persones i les seves famílies, dins la cultura del foc i sense perdre els seus orígens i la seva identitat.

Els projectes posats en marxa, han estat diferents i singulars, sempre rodejat de les millors persones i treballant tots en equip: Tirant del jovent del moment, els Tabalers de la Riera (Any 2005); Ens vàrem deixar la pell en el procés de disseny i confecció dels actuals vestits de diables (Any 2008); Apostant de nou pel jovent, vaig ser cofundador dels Tronats del Tabal (Any 2010); El mateix any, diferents famílies ho tornàvem a donar tot pels actuals vestits infantils (Any 2010); fins hi tot vaig ajudar a impulsar un grup de Malabars (Any 2009) que va donar molt a parlar; Estava a totes, treia hores d’on podia i també va haver col·laboració en el ball de diables (Any 2010). Escriure al llarg de dos anys de feina, la historia de l’entitat, va ser de gran ajuda per posar ordre i a cadascú en el seu lloc, a partir de la qual es va poder dissenyar el format de celebració del 25é Aniversari de l’Entitat, que penso va estar a l’alçada del moment i de la gent que formàvem l’entitat (Any 2015). Acabant la celebració amb dos temes transcendentals, obrir una col·lecció de la colla dels diables de la riera de material retirat en el Museu Municipal i acabar amb el problema que suposava la possessió per part de l’entitat del cap del desaparegut Monstre de la Riera, problemàtica que enfrontava a dues entitats de diables locals des de feia molts anys, es va cedir a la ciutat en nom de l’entitat mitjançant el museu municipal, desprès de parlar amb el seu autor Pep Borràs, avui exposat en el vestíbul de la biblioteca municipal, Mestre Marti Tauler. 

Els projectes de ciutat pels quals vaig invertir hores i hores de reunions i reunions. Projectes posats en marxa gracies a la feina de moltes persones, com consolidar dos  correfocs infantils anuals a la ciutat, un correfoc de diables amb un nou format per 6 colles de diables, donant mes importància a la feina feta per intentar una millor entesa entre les colles de diables locals. El projecte de mes pes, el nou model de festa major petita, la festa de Sant Roc, que vaig escriure l’any 2009 i hem desenvolupat des de l’any 2010, arropat per un gran grup de persones de diferents entitats i el servei de cultura de l’ajuntament de Rubí, que es van creure el projecte, se’l van fer seu i ho han fet possible. Molta feina feta des del 2005 treballant per la cultura popular i tradicional Catalana de la ciutat, des de la Taula de Cultura i recentment compaginant-la amb la de la comissió de Sant Roc i la comissió de Reis.

Ara soc un diable a l’atur, però diable, amb possibilitat de cremar quan em faci falta, amb moltes idees i projectes propis, amb moltes portes obertes; Ara em trobo, donant-me un temps per escollir la millor opció i tornar a posar la maquinaria en marxa, amb lliçons apreses, intentaré fer-ho amb les persones adequades i espero aquest cop no equivocar-me tan, amb les persones que no fallen mai i pensant com sempre amb els demes i pels demes. Convençut de que el moment arribarà, i amb ell aviat un altre cop els èxits, amb serenor, tranquil·litat i sense precipitacions, la propera festa major serà sabàtica i aprofitaré el temps per aprendre una mica mes, ajudant a les entitats que m’ho requereixin.

I aquest es el llegat que deixo, desprès de 15 anys treballant des d’una entitat que vaig portar en el cor, però també en el cap.

Per acabar un petit recull de diferents fotografies que selecciono per il·lustrar aquesta experiència viscuda.