Quan l’anada d’olla es converteix en entitat.

“Quan mirar enrere ja no fa mal i nomes queda mirar endavant, es degut a que has assolit el que el destí et tenia reservat. El destí, només es la concatenació descontrolada però ordenada d’una suma de successos i decisions, que quan van esdevenint per provocar-lo, normalment no entenem i no li donem mes importància que la del moment en que passa. Quan has arribat a un punt concret del destí i mires enrere, entens cadascun dels successos i de les decisions preses; Ningú pot evitar el seu destí.”

Bodum, una icona de la ciutat, havia de convertir-se en cultura popular i els escollits hem estat un grapat de persones a les que aquest destí ens reservava una Anada d’Olla col·lectiva, en Bojum.

Anada d’olla, allò que pots imaginar, però que difícilment es materialitzarà.

La constitució de la nova entitat i el projecte Bojum s’han publicat a diferents mitjans, en aquest ho faig avui.

PRESENTACIÓ DEL PROJECTE

El present projecte es defineix com un projecte d’animació de carrer i de cultura popular tradicional catalana.

Amb ell, neix una entitat singular, una entitat sense ànim de lucre, un grup d’animació de carrer i alhora, una entitat de cultura popular i tradicional catalana a Rubí, que com el seu nom indica, farà animació de carrer i defensarà i treballarà pels valors de la cultura popular i tradicional catalana, així com per les tradicions i festes populars de la ciutat de Rubí.

L'entitat porta per nom “Associació d’animació les anades d’olla de Rubí” i serà anomenada Les anades d'olla i es constitueix per a estar al servei de la cultura popular i tradicional, les tradicions i les festes populars de Rubí. Volem actuar de paraigües, donant aixopluc tant a projectes propis com municipals i a diferents projectes mitjançant convenis i col·laboracions amb la resta d’entitats d’arrel cultural de la ciutat de Rubí. 

projectes consolidats passaran a ser seccions de l’entitat.

Les anades d'olla, sol·licitarà l'entrada a la Taula de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de Rubí, passant a formar part així del teixit associatiu i cultural actiu de la seva ciutat, Rubí. 

Dins les activitats vigents, en l'àmbit de la cultura popular “Les anades d'olla” proposaran la seva participació en les festes majors i festes de caire popular, i com a grup d’animació de carrer, la seva participació a cercaviles, rues i la Cavalcada dels Reis Mags.

També proposarà noves activitats emmarcades dins de les dues festes majors: coorganitzar amb l'Ajuntament de Rubí un correaigües per a tota la ciutadania i activitats infantils a on nens i nenes i l'aigua, en siguin els principals protagonistes, i a on la nostra bèstia sigui l’element vehicular de les activitats.

No es pot entendre l’entitat sense el seu primer projecte, el projecte Bojum, on l’element principal serà una bèstia festiva, hibrida i multifuncional.

La nostra voluntat es la de fer la presentació el 25 de Juny de l’any 2018, coincidint amb el dia en que BODUM compleix 40 anys i formar part d’aquesta celebració, seria el millor homenatge i un bon regal per a “Ell” i per a la ciutat. 

Donar-li vida mitjançant el moviment i convertir-lo en Cultura Popular amb en BOJUM i tot seguit sortir per a la Festa Major de Sant Pere 2018.

LA BÈSTIA FESTIVA

Es construirà una bèstia festiva amb identitat rubinenca, que passarà a engrandir els Entremesos de Rubí, aquesta bèstia festiva serà el primer vincle de l’entitat amb la ciutat, estem parlant del germà bessó de l’elefant blau, en Bodum i el seu nom serà BOJUM.

BOJUM, donarà vida a BODUM i convertirà la seva imatge, en cultura popular, BOJUM es construirà pensat per a interactuar amb quatre elements: la terra, el foc, l’aigua i l’aire.

Serà bestia de foc i estarà preparada per poder tirar foc festiu, per poder participar en els correfocs i trobades de besties locals. Els seus ullals i el seu cul, estaran preparats per a carregar la pirotècnia i per a ser encesa, i el seu cos per convertir-se en un esclat de foc en enceses de lluïment.

Serà bestia d’aigua i la seva trompa estarà preparada per llençar aigua; Serà l’element central del nou Correaigues i les Anades d’Olla configuraran la resta dels elements del Correaigues que acabarà amb una festa de l’espuma.

Serà bestia dolça i volguda pels mes petits, amb la intenció de crear un vincle entre la bestia i els nens i nenes de la ciutat. Es vol convertir en un referent pels pares i mares rubinencs i participar a la Cavalcada dels Reis com una comparsa mes, amb la finalitat de recollir els xumets dels infants. 

La boca d’en BOJUM dispensarà caramels amb la idea de participar en diferents festes, activitats i tradicions a la ciutat ,

L’aire serà l´últim element amb el que jugarem, la trompa d’en Bojum llençarà confeti i pompes de sabó, a les cercaviles i rues com la de carnestoltes. 

Per a totes aquestes activitats BOJUM disposarà de musica enllaunada.

El disseny en 3D i la maqueta de porexpan ha estat realitzada per Rafa Fernandez,  i l’empresa que dirigeix Drastics.

La construcció amb fibra de vidre la portarà a terme Nuria Sentis amb la col·laboració dels membres de l’entitat.

Les múrgoles, rabassola o morilla

Les múrgola, rabassola o morilla, és un bolet de la classe dels ascomicets i del gènere Morchella. Produeixen ascocarps molt porosos, que són molt apreciats a la cuina. Tot i que hi ha diferents espècies, el nom genèric se sol assignar a la Morchella rotunda (de l'alemany Morchel: múrgola; del llatí rotunda: rodona) la més comuna a casa nostra.

   

Té una cama blanquinosa que sosté un barret de forma esfèrica, arrodonida o ovoide, de 6 a 10 cm d'amplada, de color palla enrossida o de mel, amb alvèols ocupats per l'himeni constituïts gairebé com un vesper.

   

El peu, que també és buit, és blanquinós, engruixit cap a la part de sota i, poc o molt, solcat.

   

La carn és fràgil i molt minsa i és pràcticament inodora.

   

Apareix en llocs molt diversos a la primavera, però sobretot en llocs oberts, boscos aclarits o cremats i terres remogudes, i no sol aparèixer en els mateixos indrets d'un any a l'altre. Preferentment sota verns, pollancres, oms i freixes, però també en prats i pinedes sorrencoses. Es troba des del litoral fins als Pirineus.

  

Malgrat que es considera un excel·lent comestible, és prudent de coure'l, llençar l'aigua i afegir-lo ja cuit als guisats. Així s'eliminen alguns principis tòxics que duu, per bé que en poca quantitat. També es destrueixen si es deixa assecar enfilant-los i penjant-los, amb l'avantatge que d'aquesta manera el bolet millora la seva exquisida aroma.

 

No hi ha perill de confusió amb altres espècies de múrgoles, ja que totes són comestibles.

Fotografia: Josep Martínez Castro, Sant Boi de Lluçanès

De Múrgoles en el Lluçanès hi ha, però no he trobat mai cap, el principal motiu es que arribat Nadal desconnecto del tema bolets i no mi dedico, poder no soc del tot un malalt dels bolets, per primavera senzillament no hi penso i no hi vaig. Tampoc sabria per on començar a buscar-las, no es un bolet que es faci a tot arreu, es mes complicat trobar-lo que d'altres prou coneguts. Si no hi estàs posat, si no saps per on començar no ho tens fácil.

 

Les Múrgoles i els Ous de Reig, va a gustos, però segurament son els dos bolets mes gustosos, els dos millors en permís del Rovello que es el rei per la majoria de boletaires.

  

 Mai se sap si un dia tot passejant pels boscos en primavera, en trobo una, m’agafa el “gusanillo” i se’m compliquen els caps de setmana.

Apostant sempre pel jovent

L’any 2009, un grup de joves, que dirigien i formaven part dels tabalers de la riera, grup avui desaparegut, vinculat a la colla de diables de la riera, van venir a trobar-me i van plantejar-me un projecte infantil de percussió, aleshores Jo era ja cap de colla de l’entitat i portava gran part del pes de la seva direcció.

Aquest Jovent, sentia la necessitat de treballar pels mes petits i difondre la percussió, les expectatives eren grans; Ja feia uns quatre anys que treballàvem plegats amb tabalers de la riera, i vaig pensar que era el moment d’apostar per Ells i de que poguessin formar-se amb noves responsabilitats i obligacions, la idea es va posar sobre de la taula amb el meu suport incondicional, poc a poc, va anar agafant forma, fins a convertir-se en un projecte sòlid, l’experiència adquirida des de l’any 2002 amb les espurnes i trons, secció infantil de la Colla de Diables de la Riera, sumat, a l’entrada massiva de nens i nenes que en aquells moments volien ser diables, va diluir alguns dubtes inicials i facilitar les primeres passes, donant ales en el nou projecte.

Entrat l’any 2010, vàrem fer be la feina i es van comprar els primers instruments amb una subvenció municipal, Recordo el 18 de maig de 2010, com un dia intens, un dia de nervis, va ser el dia de la presentació solemne a l’auditori del Castell de Rubí, dels Tronats del Tabal, que naixia com una secció infantil de percussió, amb les expectatives posades en el futur immediat Va ser el somni de tres joves, Oscar Jimenez, Laura Hueso i Juan Carlos Carmona, somni que vaig ajuda a fer realitat, convertint-lo en projecte.

Tronats del Tabal neix i es forma com un grup de percussió infantil, sense adonar-nos, es consolida amb l’entrada constant de nous membres i en poc temps es converteix en un grup de percussió juvenil que absorbeix en els Tabalers de la Riera de Rubí, fet que provoca la dissolució dels tabalers l’any 2012. Els Tronats del Tabal segueixen en actiu avui dia, Algun d’aquells nens i nenes que van estar en el seu inici aprenent a tocar un instrument, mes endavant aprenent a formar part d’un col·lectiu i avui dirigint aquest gran grup de percussió, creixent i formant-se com a persones.

Per mi va ser una experiència viscuda, una bona experiència que només m’ha donat satisfaccions, veure’ls avui  com segueixen endavant es un gran orgull personal al igual que se que ho es per aquests tres joves que un bon dia els va passar pel cap un somni que es va fer realitat.

Les trompetes de la mort

La trompeta de la mort (Craterellus cornucopioides, del llatí cornucopia: corn de l'abundància), o simplement trompeta, o vaqueta negra, rossinyolic negre, rossinyol negre, o orella d´ase, és un bolet comestible apreciat però molt desconegut per a molts boletaires. El seu aspecte gris-negrós fa que sigui rebutjat per molta gent, no obstant és un bolet tant o més bo que el seu parent el camagroc.

De color gris fosc o bru negrós, en forma de corn o d'embut profund (d’aquí el seu nom) que arriba gairebé fins a la base del peu, de marge estès, carn tenaç i aromàtica, amb la superfície himenial simplement rugosa. La seva carn prima i fibrosa difícilment es podreix.

Es troba en boscos de planifolis en sòls silícics humits. Poden trobar-se formant erols a l´estiu i a la tardor

Les trompetes de la mort per a mi eren el gran desconegut, segurament per que a les zones per on anava a buscar bolets, de petit amb l’avi i la família pel Montseny i a les que vaig avui dia per Sant Boi de Lluçanès, no se’n fan. I va ser el meu amic Jaume Comas, l’altre Jaume Comas, qui un dia sopant a casa seva va parlar-me de les trompetes i sense pensar-ho gaire en va treure una bossa del congelador i en 15’ minuts ja les estàvem tastant. Realment bones; Em digué que Ell anava en un lloc, del qual no donaré ni una sola pista, on si hi havia trompetes en 10' collia dos cistells, des de aquella conversa fins avui poder han passat, sis o set anys, en dues ocasions vàrem poder coincidir, però en el lloc no hi havia, i sempre li he fet la conya de si home si dos cistells i el any que vaig amb Tu, fiuuuuuuu, fins aquesta temporada que vàrem triomfar i no dos cistells, tres i per que no en volíem mes, xops per que com plovia aquell dia, ara tinc el congelador ple, per que no les he assecat, he preferit passar-les per la paella i un cop han tret l’aigua i fredes, embossar-les i congelar-les.

No se com anat la temporada en general per a resta, jo crec que només he sortit al bosc unes sis vegades, però amb aquest amic es un plaer anar a buscar bolets, per que arribes a plorar del que arribes a trobar, sense moure’s de lloc i poder camines mes o menys, tan se val en 10’ o 15' omples mes d’una vegada.  

Farinera borda o farinera mortal

Amanita phalloides, també conegut com farinera borda o farinera mortal és un fong micorrizogen que accidentalment ha estat introduït a noves regions amb el cultiu d'espècies no natives de roure, castanyer i pi. És molt comú que es trobi des de la costa fins a la muntanya. Aquest tipus de fong verinós és molt semblant a algunes espècies que són comestibles, de manera que s'han donat casos d'enverinament accidental.

L'epítet específic, phalloides (del grec Phalle, « penis »i eidos,« forma »), vol dir" amb forma de penis ", degut a la forma del basidiocarp en els primers estadis del seu desenvolupament.

És el bolet més perillosa si és ingerida per humans. És un fong mortal que ha causat la mort de nombroses persones ja que el síndrome faloidiano és una síndrome d'acció lenta, i a més les toxines actuen sobre el fetge i els ronyons , donant lloc a la fallada hepàtic. Per aquesta raó, és important no confondre amb altres bolets comestibles.

Pels voltants de Sant Boi de Lluçanès quan es l’època, hi ha un munt d’aquests bolets, he de dir, que es l’únic bolet que si el veig li dono una bona petada, tot i seguir la filosofia de intentar no tocar allò que no ha d’anar al cistell, segurament trancant aquesta regla, haure evitat algun ensurt a mes d’un. En dues ocasions les he tret de dins de cistells, un normal, un amic que va dir-me, jo ho colliré tot i desprès tu tries, però l’altre cistell, d’un que es va creuar amb mi, i va preguntar-me es bo el que porto, entre rovellons, rovellons, i rovellons d’aquest que jo els anomeno de llet hi havia dos exemplars d’aquest bolet mortal, vaig aconsellar-li que llences tot el contingut del cistell, doncs tots havien estat en contacte amb la Farinera Borda, i ja no era gaire aconsellable menjar-ne ni un sol d’ells, esta clar que no es pot anar al bosc i collir tot allò que en ell hi ha i mes val deixar davant el dubte, un bon bolet, que menjar-se’n un que pot ser l’últim mos.

Mes informació que he buscat per Internet sobre aquesta espècie; La Amanita phalloides té un epigeu i esporocarp (cos de fructificació) grans i imponents, amb pile (barret) de 5 a 15 cm. d'ample, inicialment arrodonit i hemisfèric, aplanats a mesura que va madurant.

Presenta al barret una coloració típicament verd oliva, brillant amb temps sec, lleugerament viscosa amb humitat. El seu tint no és sempre uniforme, en general és més pàl•lid a les vores. La pluja també pot destenyir seu tint. Algunes formes són molt pàl•lides, fins i tot blanques. Se pot pelar fàcilment, (una característica problemàtica ja que es pot confondre amb altres espècies comestibles). La carn, blanca, és densa i tendra. Exhala un lleuger olor a pètals de roses que s'accentua amb l'edat o amb la dessecació.

El Velo Himanial , un anell caigut, sembla una faldilla que envolta el fong, té uns 1 o 1.5 cm de diàmetre, i està situat sota el barret. Les làmines , nombroses, estan separades. El peu és blanc amb escates verdoses disseminades i té una longitud d'entre 8 o 15 cm i una amplada d'1 a 2 cm, amb una volva protuberant, esquinçada, amb forma de sac i de color blanc. Com la volva, que és un signe distintiu, pot estar amagada per un llit de fulles, per està és important furgar entre les fulles, per trobar-la. Els espècimens joves emergeixen de la terra coberts amb el vel universal semblant un ou, el qual es trenca deixant la volva com un romanent.

La impressió de les espores és blanca (característica comú de les amanites). Les espores són globulars o ovoides, mesurant entre 8-10 μm de longitud, tenyint de blau amb iode . Les làmines d'altra banda es tenyeixen de lila o rosa amb la reacció al àcid sulfúric

El rovelló i el pinatell

  

El Rovelló, esclata – sang (Lactarius sanguifluus), sabia que acabaria parlant del Rovelló, com no, es potser un dels bolets mes buscats, el mes apreciat per la gran majoria, no per a mi, de fet si ni han es el bolet fàcil, si no en trobes, si portes altres tipus de bolets no tan coneguts, però personalment molt millors, On vas, es la gran frase, Ai el rovelló, sembla el rei de la selva.

Com sempre he buscat informació, (es caracteritza per desprendre, quan es talla, un poc de líquid de color vinós que podria semblar sang o òxid (rovell) que en poc temps es torna de color verdós. D'aquí el nom amb que se'l coneix. Els bolets més joves tenen el barret convex, però a mesura que creix, s'aplana i acaba en forma d'embut. Les làmines són fines, atapeïdes i decurrents pel peu. El làtex, si se n'han menjat forces, pot acolorir l'orina però no té cap efecte nociu. El peu, rabassut, sol estar tacat. Sovint s'anomena rovelló un altre bolet del mateix gènere: el pinetell (Lactarius deliciosus), també molt apreciat gastronòmicament. Alhora a vegades també es diu pinetell a aquest bolet. Ambdós són, sens dubte, els bolets de bosc comestibles més coneguts a Catalunya. No s'han de confondre amb la lletraga, esclata-sang de llet o lleterola (Lactarius chrysorrheus), bolet no comestible, aparentment com el rovelló però més petit i amb un color més clar i que quan es trenca en surt llet blanca).

El Pinetell o rovelló d'obaga (Lactarius deliciosus)

Informació buscada, (El seu barret té una mida de 5 a 15 centímetres, amb el marge involut en els exemplars joves. La cutícula llisa presenta cercles concèntrics de color ataronjat i vermellosos. Sovint presenta taques verdes, sobretot a les ferides. Les làmines inferiors són de color ataronjat podent presentar taques verdes. El peu, de color blanc puntejat de taronja viu, medeix entre 3 i 5 centímeters d'alt, i entre 1 i 3 centímetres de diàmetre. El pinetell desprèn un làtex de color taronja i gust dolç, que el distingeix del rovelló (Lactarius sanguifluus), amb qui es confon sovint. En alguns indrets el pinetell rep el nom de rovelló o rovelló d'obaga, incrementant la confusió entre ambdues espècies).

Es poden trobar rovellons i Pinetells, a quasi la totalitat del territori català, però es clar no dins els mateixos períodes, els micelis, necessiten unes condicions idèntiques arreu per fer esclatar o fer florir el bolet, i aquestes no es donen a l’hora a tot el territori, explicant-ho sense tecnicismes , els primers de la temporada es donen en el prepirinenc i conforme el fred avança i la temperatura canvia setmana rere setmana, van apareixen mes cap el litoral i desapareixen del interior.

El rovelló es fa sobretot a la regió mediterrània, vol calor i boscos solejats, m’entres els pinetells es fan a tot Europa,  creix a les pinedes, sobre tota mena de sòls

Les rovelloneres són llocs on solen sortir els bolets de forma abundant per ser llocs on hi ha un extens miceli ocupant el substrat i que cada temporada "floreix" amb els acondiciats bolets.

Quan el bolet ha estat envaït pel paràsit Hypomyces lateritius i quedat desproveït de làmines llavors s'anomena rovellona, rovellola o mare de rovelló.

En l’àmbit gastronòmic, els rovellons i pinetells son força bons fets a la brasa, en el meu cas es quan mes gustosos els trobo, però en defecte d’una bona barbacoa, sempre poden acabar passats per la paella amb altres tipus de bolets, all i julivert, si es tracta d’una bona temporada, a fer conserves, la meva especialitat heretada de la meva avia, son els rovellons amb vinagre, molt bons per prendré com a tapa en apetitius.

Parlant d'aquests bolets, Sant Boi de Lluçanès no es pas l’excepció, allà trobarem Rovellons i Pinetells en molts dels seus boscos, val a dir que cada any es mes complicat omplir un bon cistell, doncs dones una puntada de peu a un arbre o el terra i apareixen 3 o 4 boletaires, quin mal que ha fet el programa de televisió que parla del tema, abans anaves a les 7:00 del matí i fins les 11:00, les 12:00 si et creuaves amb un boletaire, estaves de sort, per no sentir-te allà sol, però ara, fa fàstic, a les 7:00 el bosc sembla les rambles. De totes maneres tinc clar que hi hagi qui hi hagi, hagi passat qui hagi passat, si se’n fan, en collo, a vegades estàs ajupit collint-ne, passa gent pel costat renegant entre ells que no hi han, ni et veuen i jo anar fent. M’emprenya molt el xivarri dins el bosc, aquest que criden els quatre vents, des de el que troben fins on van a cagar, jo si vaig amb algú, només faig servir la xiulada curta, qui ve amb mi ja ho sap, una xiulada per dir on ets i una xiulada per saber on esta l’altre. Amb això hi ha prou.

Com tot bon bolet, existeixen les rovelloneres, llocs on es fan forces rovellons i on normalment cada any ni han. Sempre fa il•lusió trobar una bona rotllana de rovellons, la anècdota amb aquest bolet va ser ja fa uns quants anys, allà Sant Boi quan ben dinat, vaig anar a mirar un possible lloc nou, ja que pel matí vaig a collir i alguna tarda vaig a mirar, aquell dia en menys de 30` ja estava de tornada amb mes de 55 rovellons, jo plorava, pel temps que us he dit, podeu deduir que esta ven a prop del Poble, en arribar aquest lloc, en veig 2, desprès tres mes i en ajupir-me i mirar a munt, dins uns esbarzers, tot era taronja Robello, quasi m’agafa un cobriment, XD, doncs acaba de trobar una rovellonera, allà en vaig trobar uns quants anys seguits, fins i tot per no perdré temps anava amb una lot, abans de que sortís el sol, els collia i quan el sol s’enlairava, jo ja era a una altre banda, Però el bosc es el bosc i el bosc es tala, en aquest també ho van fer, al fer-ho van canviar suposo, les condicions de la zona i mai mes, de fet fa unes quatre temporades que no hi passo, la que be ho tornaré a fer, potser torna haver-hi sort.

Val a dir que en altres llocs forà de Catalunya se’n fan molts, tothom se les dona de quants n’ha collit, però com els de casa enlloc i amb diferencia, aquí potser en collim i en mengem molts menys, però que bons que son.

La llengua de bou o picornell pelut

La llengua de bou o picornell pelut (Hydnum repandumdel grec hydon: un tipus de tubercle) és un bolet excel·lent comestible de l'ordre dels thelephorales.

És un bolet molt trencadís, difícil de collir sencer. El capell de 3-15　cm, passa de ser convex, a aplanat, i finalment aplanat deprimit. És molt irregular i presenta el marge molt gruixut i lobulat. La superfície és ondulada, seca i finament vellutada, de color pàl·lid, que va del blanc a un groc molt clar, podent enfosquir-se fins a gairebé ataronjat. Himeni format per agulletes molt fràgils, trencadisses, decurrents, i més clares que el barret. Esporada de color daurat. Peu curt, irregular i gruixut, sovint excèntric, primer és de color blanquinós, més tard ocre, i finalment es taca de bru ferruginós. Carn blanca, que es torna groga i posteriorment taronja en estar en contacte amb l'aire. És compacta i no sol corcar-se. La seva olor és fruitada i el seu gust, lleugerament amargant.

Fong micorrizogen que viu en tota mena de boscos, encara que prefereix els planifolis. Encara que no gaire nombrós, es troba des del litoral fins als Pirineus.

Es un bon comestible però abans requereix que es bulli una bona estona, ja que així perd l'amargantor de la carn. Especialment recomanat per guisats, car agafa el gust dels altres ingredients. Es pot conservar amb vinagre
    

   

En els mateixos llocs, surt la llengua de bou vermellosa (Hydnum rufescens), d'una mida menor i de color més pujat fins a taronja vermellós, també comestible. A les pinedes de pi blanc, als mateixos llocs on surt la llenega (Hygrophorus latitabundus), surt la llengua de bou blanca (Hydnum albidum), totalment blanca, un bon comestible i menys amargant.

Aquest bolet el trobo pels voltants de Sant Boi de Lluçanès, On en trobes un, normalment hi ha un munt, en filera, tot seguint un marge, mig enterrats, van be per acompanyar altres bolets, saltejats a la paella o guisats amb carn, però sols, almenys jo no li trobo la gracia al seu gust amargant. El nom li ve donat per que les espores a la seva part inferior, recorden doncs això, la llengua d’un bou o vaca, si vaig en temps, només collir-los ja li trec les espores amb la navaja, sinó la van deixant per sobre de la resta de bolets del cistell.

Els rovellons en vinagre

Us vull explicar un petit secret, la recepta de la meva avia per fer els rovellons en vinagre, la dona ens va deixar en herència aquesta i la de la crema catalana, jo vaig adoptar la dels rovellons, en veritat es una tonteria, es fàcil i ràpid de fer.

Per fer qualsevol conserva de bolets, primer s’han de netejar be, i només escollir els sans, en el cas de la conserva amb vinagre els millors son els rovellons petits, dos o tres centímetres com a molt, i si tenen forma de caçoleta molt millor; Posarem aigua en una olla, la mida de la qual anirà en funció de la quantitat de rovellons que vulguem fer-ne conserva, un cop nets els rovellons els posarem dins i amb ells l’olla el foc, hem d’estar pendents i quan tot just arranqui a bullir l’aigua, haurem de controlar un minut, els rovellons només bulliran un minut, d’això se’n diu escaldar-los o arrencar el bull, passat el minut, apaguem el foc i ho deixem refredar, sense tocar res.

M’entres prepararem els pots, per guardar la conserva, es igual la mida, ja que el dia que encetem un dels pots, es pot tornar a tancar i guardar per un altre dia; El procediment es fàcil, omplirem el pot amb els rovellons escaldats, deixant dos dits del pot lliures, desprès posarem vinagre, en mes o menys quantitat en funció de com ens agradin de furto, per que us feu una idea, jo vaig començar omplint fins a mig pot de vinagre i ara omplo tres quartes parts, sempre omplirem un cop els rovellons siguin dins del pot, quan ja tenim el vinagre incorporat, agafem l’aigua de la bullició filtrada i acabarem d’omplir el pot sense arribar a dalt de tot, jo saló una mica l’aigua abans de tirar-la dins, sinó poden quedar “sosos”.

A partir d’aquí es pot tancar els pots fent el buit amb un bany maria, però jo no ho faig així, jo li poso oli de oliva, aquest sura i fa de tapa, no deixa passar l’aire i la conserva funciona, utilitzant l’oli ens assegurem que podem treure del pot una quantitat de rovellons per un àpat i desprès al tancar-lo de nou, l’oli torna a sura i torna a fer de barrera.

Un cop tancat per primer cop, la conserva estarà preparada per menjar el voltant dels tres mesos, el vinagre amb l’aigua i la sal es converteixen en una gelatina, per ser clars una espècie de moc, que es la base de la conserva de vinagre.

Els rovellons en vinagre no son aptes per guisar-los desprès amb carn, ni cuinar-los de cap d eles maneres possibles, son ideals per aperitiu, amb un bon vermut, la quantitat de vinagre que posem en el pot, marcarà la fortor dels mateixos, si ens hem passat, sempre els podem passar per sota un raig d’aigua abans de servir-los en el plat.

Son una petita delicatesen

Ara be, per conservar bolets amb la intenció de cuinar-los mes endavant, desprès de complicar-me en el seu dia molt les coses, ara, només utilitzo dues maneres, una de elles es assecar, si el bolet o permet, com es el cas del camagroc, tal qual es collit, o el cep i el rossinyol un cop tallat a lamines, i la manera d’assecar es ben senzilla, deixar-los al sol i girar-los un parell de vegades al dia, quan es volen cuinar un cop assecats, només cal deixar-los en remull una estoneta, l’altre manera que faig servir consisteix en passar-los per la paella, com es el cas de la llenega negre i el rovello, els passo per la paella sense oli ni sal, fins que el bolet deixa anar tota l’aigua, un cop refredats, els congelo i aquets, seran aptes per qualsevol tipus de guisat.

Espero que algun dia feu servir el que avui he explicat, es ben senzill no te cap secret.

Conservar bolets assecant-los al sol

En una bona temporada boletaire, es poden arribar a recollir quantitats considerables de bolets, si aprenem a conservar-los adequadament, ens podrem proveir d’una bona despesa per quan la temporada finalitzi i poder seguir gaudint-los.

 

Esta clar que no totes les especies de bolets es poden conservar de la mateixa manera, en aquest post parlarem d’una de les tècniques mes senzilles i utilitzada també per conservar altres viandes o aliments. Conserva assecant els bolets.

Podem assecar els tipus de bolets petits i poc carnosos, que es recullen en grans quantitats com ho es el cas dels camagrocs i les trompetes de la mort, es bo saber que aquests bolets mai fan cuc, un cop recol·lectats, haurem de dedicar un temps a triar-los, separant-los de la brossa que entra en ell cistell, separant els sans dels mes passats o fets malbé, un cop nets, els podem estirar sobre paper de diari, separats entre Ells, al Sol, només ens hem de recordar d’anar-los donant la volta dos o tres cops al dia, sabrem que estan secs i llestos per guardar, quan pressionant-los amb dos dits, s’esmicolin en petits trossets o es facin farina. També es poden assecar enfilant-los amb fil i agulla, pel tronc i penjant-los al sol, així no ens hem de preocupar de anar donant-los la volta, tot hi que donen mes feina.

 

Podem assecar alguns tipus de bolets mes carnosos, com els ceps, els siurenys i els rossinyols, però a diferencia dels camagrocs i les trompetes de la mort, en aquests cas un cop triats i separats els bons dels que poden estar corcats pel cuc, els haurem de laminar a capes molt fines i com ja s’ha explicat, posar-los al sol estirats o enfilats.

 

Ambdós casos, un cop secs i deshidratats els poden guardar embossats, aconsellable utilitzar bosses amb precinte o en pots de vidre, en un lloc sec y que no doni el sol.

 

El dia que els vulguem degustar, només els haurem de posar amb aigua, deixant-los hidrata la suficient estona per després cuinar-los com si fossin recent collits, val a dir que utilitzant aquest sistema de conserva, un cop cuinats els bolets acostumant a tenir al gust, mes fortor que si fossin recent collits.   

El Roure de la Senyora

Els boscos de Sant Boi de lluçanès estan formats pel pi roig, pinassa i el conegut roure martinenc, el mes conegut de tots ells se’ns dubte es el Roure de la Senyora; No es pot passar per Sant Boi de Lluçanès, sense fer-li una visita en aquest arbre emblemàtic i centenari.
   

  

El Roure de la Senyora, és, sens dubte, el patrimoni natural més important de la població. Arbre monumental protegit i inventariat per la Generalitat de Catalunya, es troba prop del mas el Vilar, a 840 m. d’altitud. És un roure centenari de grans proporcions, 15 m. d’alçària, 4 m. de volt de canó i 30 m. de diàmetre de capçada, i pertany a l’espècie Quercus Humilis.

És un dels indrets més visitats de la població per l’incomparable marc paisatgístic en el que es troba i per la seva pròpia bellesa i majestuositat. El espai és únic i la sensació que et fa sentir és una pau i una tranquil•litat profunda. Sembla que la sabiduria i el coneixement d'aquest arbre et penetri i et faci ser una mica més savi

Aquestes dues fotografies son d'aquelles que sempre tens en ment fer, fins que un dia les fas. Des del mateix arbre cap en forà, assegut sota, assimiles la grandesa del Roure i es pot arribar a desconnectar del dia, havent de reaccionar per aixecar-te i tornar cap a casa.

La crema de camagrocs

El camagroc es un tipus de bolet d'aquells que en una bona temporada boletaire, si estem de sort o sabem on trobar-los, podem arribar a emplenar cistells, fins el punt de no saber que fer amb ells. Es un bolet amb moltes opcions culinàries, el podem conservar assecant-lo o congelant-lo, però es necesari tenir-los en fresc per poder-ne fer crema. 
   

A vegades a falta d'altres varietats ben bons son uns camagrocs, amb una bona collita es pot fer una bona despensa, i amb ella poder acompanyar tot l’any, les carns, la pasta, algun plat de Xef o una senzilla crema de camagrocs que no deixarà indiferent a cap comensal, res te a envejar a la crema de fredolics.

Crema de Camagrocs

Si disposem de Thermomix podem fer servir una de las moltes receptes de crema de bolets que corren per la xarxa, si no es el cas he trobat aquest també a la Xarxa i he decidit compartir.

INGREDIENTS:

Ingredients per a 8 gotets:

-       ½ ceba

-       ½ porro

-       1 llesca de pa torrat

-       300 g de camagrocs

-       Sal

-       Oli

-       Crema de llet

-       Farina

Preparació:

Netejar molt bé els camagrocs de la terra i la pinassa que porten i deixar-los escórrer bé.

Pelar i tallar la ceba i el porro a trossos. Sofregir-ho  en una olleta amb oli. Reservar uns quants camagrocs per a la decoració i la resta tirar-la a l’olla amb la ceba i el porro. Un cop hagin donat dos tombs, cobrir-ho tot d’aigua, posar-hi la llesca de pa torrat i sal i fer-ho bullir uns 30 minuts. Triturar fins que quedi una crema ben fina. Rectificar de sal si cal i afegir-hi la crema de llet. Un cop arrenqui el bull una altra vegada, apagar el foc i servir-la calenta.

Arrebossar amb farina els camagrocs per a la decoració i servir-ne tres o quatre damunt de cada gotet. De la crema de llet se’n pot prescindir.

La novena o conserva d'olives

A partir del mes d'octubre i fins a finals de novembre, es poden adquirir les olives, comprant-les o anant-les a buscar si en tenim oportunitat. 

Un procés de conserva que varen explicar-me a Mi fa ja molts anys i amb el qual cada any preparo uns quants quilos d’olives, per consum propi i per regalar. El procés de conserva l’he dividit en tres fases, la primera fase es el canvi d’aigua al llarg de 9 dies, la segona fase es la de preparar i posar les olives amb l’aigua de conserva i la tercera fase es la de envasar les olives.

Les olives han d’estar tal i com es collen de l’olivera i a poder ser mes aviat verdes; Poden ser de la varietat que mes agradi, doncs els procés de conserva serveix per a totes les varietats. Aquí comença la primera fase, el mateix dia que adquirim les olives, les posarem dins un recipient amb capacitat suficient per cobrir-les d’aigua, només si son de les olives mes grans, les partirem abans un cop sec, ho acostumo a fer amb dues fustes; el procés de conserva consisteix en posar-les a remull 9 dies, i al llarg d’aquests 9 dies, cada 24 hores els hi canviarem l’aigua, aigua de l’aixeta, i cada dia repetirem la mateixa rutina, la finalitat dels canvis d’aigua, es treure l’amargor a les olives, i es considera que mes allà dels 9 dies no es rebaixa mes aqueta amargo; Si algun dia no podem fer el canvi d’aigua, no passa res i seguim fins a 9 canvis, de la mateixa manera  si les olives eren molt verdes el primer dia, es pot allargar aquest procés uns quants dies mes, nomes cal observar si han canviat de color y han passat del verd viu a un verd marro.
   

      

El canvi d’aigua del novè dia, es diferent a la resta, retirarem l’aigua del dia anterior i reservarem les olives dins del recipient, aquí comença la segona fase, hem de preparar l’aigua de la conserva, en un recipient, introduirem per cada 9 parts d’aigua, una part de Sal, m’explico, agafem un got d’aigua coma mesurador, en el recipient posarem 9 gots d’aigua i 1 got de sal, remenarem be fins que la sal es dissolgui amb l’aigua, haurem de preparar la quantitat necessària per a cobrir les olives dins del seu recipient. Un cop tinguem les Olives amb aquesta aigua de conserva, les olives ja es conserven, no es fan malbé i podem deixar passar els dies que vulguem fins que passem a la tercera fase, en la qual les envasarem en els pots que haguem decidit.
   

Tal i com deia la meva avia, la Novena de Sal per conservar, es el mateix que posar aigua en una olla amb un ou dins, l’ou pel pes es submergeix, si afegim sal fins que l’ou suri, haurem aconseguit la mateixa aigua de conserva que en el procés de la novena.
   

   

La tercera fase ja es mes particular de cadascú, doncs sobre gustos no hi ha res escrit, Ara explicaré com les alineo, les faig amb farigola i romaní, a poder ser silvestre, aprofito la temporada boletaire per recollir-ne unes branques; Les olives les envaso per capes, a sota de tot del pot, poso uns branquillons de Romaní i farigola, afegeixo una 1/3 part del pot d’olives i altre vegada unes branquetes i així fins emplenar el pot, arribat aquest punt, afegim la mateixa aigua de la conserva cobrint les olives i deixant un dit lliure, ja que en el meu cas per tancar la conserva, jo sempre poso oli de Oliva, altres ho fan al bany maria, cadascú la seva tècnica.

Un cop tancat el pot, considero que passat un mes ja es poden menjar les olives que hem conservat.

   

Així es la Novena o conserva d’olives, 9 dies, 9 parts d’aigua i 1 de sal, es fàcil.

Trencar l'olla un joc molt tradicional

Parlant d’anades d’olla aquest cop parlarem de trencar l’olla, joc infantil tradicional que no te cap dificultat, doncs tot esta inventat. Es podria intentar recuperar a Rubí, un joc per a grans i per a petits; Estaria be poder-ho organitzar dins de la festa major petita, Sant Roc, passant a formar part dels jocs tradicionals organitzats el dissabte al matí.

Trencar l’Olla, n’heu sentit parlar?, jo de petit me’n vaig fer un bon tip allà on estiuejava, a Can Cervera, una Masia en el peu del Turó de l'Home, entre el Matagalls i el Pla de la Calma, a tocar del poble del Montseny.

Ho vaig recuperar no fa gaires anys en els aniversaris dels meus fills, i avui, perquè no donar-ho a conèixer a les Festa Major? Com tot nomes es posar-s'hi.

El joc consisteix en penjar una petita olla de fang a una certa alçada, plena de caramels, potser amb aigua o amb farina, lligada a una corda, la corda fixa per un dels costats i mòbil per l’altre, el concursant, que tan se val la seva edat, ha d’estar preparat amb els ulls tapats per un mocador i un bon garrot a les mans, per intentar fotre-li cop a l'olla, primer s’ha de giravoltar per perdre l’orientació i son els espectadors i resta de concursants els qui l’han de guiar a base de crits, “Dreta, dreta ... Esquerra, Ara ara, No a munt, ara, no a baix”, segons convingui, fins a plantar-lo davant l’olla, i a cegues, quan ho tingui clar, donar-li garrotada, en principi amb dues oportunitats. Dos han d’estar preparats amb pals per si erra la garrotada, evitant que piqui contra terra, doncs es podria llàstima; I el paper mes important, es de qui aguanta la corda, doncs pot fer-la pujar o baixar i enredar mes al participant, de fet, decideix en tot moment si deix trencar l’olla o la indulta fins el proper concursant.

L’activitat o joc es ven fàcil de preparar, de posar en marxa i de concursar. En material poca cosa i mes, es requereix de tantes olles com vulguem deixar trencar a nens i nenes que vulguin participar, caramels per posar a dins les olles com a premi per haver encertat, tot i que quan l’olla es trenca, tots s’hi llencen de cap a per caramels i qui l’ha trencat no en replega ni un, sols la voluntat dels altres en acabar; a banda son necessaris tres pals i una corda.

Penso que podria ser una bona activitat de festa major, acompanyada d’un bon berenar infantil o xocolatada, en una prèvia també es pot fer una bona gimcana, i passar una bona tarda d’activitats infantils.

La quadratura del cercle i el correfoc de la Mercè de Barcelona

Finals dels setanta, feia poc que s’havien restablert els ajuntaments democràtics i molt a poc a poc, tot tornava al seu lloc. La cultura popular catalana no va ser diferent, i en els anys 79 i 80 apareixen del no res, els correfocs o cercaviles de foc a Reus i a Barcelona, eren una evolució casual dels balls de diables, dels balls estàtics (*); Neix el correfoc de la Mercè, de la festa major de Barcelona i els pares mi porten, expectació, la foto que recordo es a les Rambles de Barcelona, a la vorera contra la paret; els pares poder eren bojos, uns paios amb banyes i tirant foc, venien cap a nosaltres, es va acabar la reixa de la finestra que teníem al costat, i des d'allà dalt de la reixa va néixer un diable.

   

Passen els anys, amb el temps m’havia oblidat d’aquell correfoc i ja de jove, amb un grup d’amics, decidim anar a rostir-nos altre vegada al correfoc de la Mercè. Ens va enganxar, seria per allò de l’olor a pólvora que un cop l’ensumes estàs venut,  i vàrem repetir un munt d’anys, la foto que recordo es, remullar-nos en una font que hi havia entre la Plaça de Sant Jaume i la Plaça Sant Miquel, colles i dracs sortint de dins de l’Ajuntament de Barcelona, una plaça de Sant Jaume a petar, una traca penjada que s’encén i es despenja caient sobre de la gent, empentes, caigudes eren altres temps i de sobte, em trobo al terra al inici del carrer Jaume I cridant no passaran, no passaran, dos dracs i una colla de diables venint cap allà, us asseguro que van passar.

   

Torna a passar un bon grapat d’anys i el destí em porta a viure a Rubí, en aquella època jo ja era patumaire i no em perdia una Patum de Berga ni de broma, avui dia tampoc; Sense buscar-ho entro en una colla de diables, tan se val el nom i la colla em torna a portar al mateix lloc, al correfoc de la Mercè, aquest cop sent Jo diable i cremant en el personal, cremem uns cinc anys seguits, els primers anys es sortia de davant la Catedral de Barcelona i els últims del Mercat de Santa Caterina. El correfoc havia evolucionat ja era un aparador, una finestra, un espectacle per “Guiris” i Ciutadants. En el mon del foc poder la màxima responsabilitat la vaig agafar els anys de cap de colla a la Mercè de Barcelona.

   

El participar les colles de forà en el correfoc de la Mercè, es va acabar  i et tornes a oblidar de Ell, però els anys passen i altre vegada sense buscar-ho, entro a formar part dels PAT’s Productors Artístics Tradicionals, es dir, membre de l’organització al llarg de les festes majors de Barcelona, la Mercè i Santa Eulalia, controlant cercaviles i activitats de cultura popular. I allà me’l trobo una altre vegada, el correfoc de la Mercè, aquesta vegada des de dins però de PAT, controlant les colles, els dracs i a la gent, vetllant amb un ambient de feina immillorable el bon funcionament d’un correfoc que porto a dins, que vaig descobrir de petit, que vaig gaudir de Jove, on vaig fer el diable de gran i on he acabat ajudant per fer-lo possible i pel seu bon funcionament.

   

Experiència viscuda al llarg dels anys, enllaçant capítols que segur el destí tenia reservats, li dic la Quadratura del Cercle.

(*) Blog de Cultura Rubí

Un projecte que va canviar la historia de les colles de diables locals

Fotografia de Roser Aguilar

Un dels projectes que he liderat que mes satisfaccions personals va donar-me, poder va ser l’exposició del 25è Aniversari de la Colla de Diables de la Riera de Rubí.
   

L’exposició va ser el Març de l’any 2015, però la feina va començar quasi tres anys abans, sense saber que tot plegat acabaria en una exposició d’aniversari de la colla de diables.

   

En una conversa amb Jordi Milà, membre fundador de la colla, va comentar-me que en el web de l’entitat no estava ben explicat els inicis de la colla de diables, i recordo que li vaig comentar, un dia en parlem Aquest dia va arribar desprès d’un any ben be, vàrem quedar i fent-me entrega d’una copia dels primers estatuts de la colla, em va explicar com va començar tot plegat. La historia engrescava i vaig començar a quedar amb mes persones que havien estat membres de l’entitat, volia saber de la veu dels protagonistes com havia estat la historia de la colla des dels seus inicis fins l’any que Jo vaig entrar, quasi be any i mig entrevistant-me amb un i amb un altre i recollint fotografies antigues i actuals.

   

A tot això, quan Jordi Selga i Xavi Miquel m’expliquen com van confeccionar els primer vestits, esbrino que dos vestits antics que corrien pel local, eren dels primers que va tenir l’entitat, al igual que unes maces que corrien per allà, que un cop decapades eren també de les primers que es van fer servir. Tot aquest material, tal i com Jo entenc la Cultura Popular, no es podia malmetre i tot parlant amb el director del Museu Municipal de Rubí, Joan Gallisa, em va proposar obrir una col·lecció en el Museu de l’entitat, i així es va fer i es va entrar un munt de material que ja estava en desús.

   

Disposar d’aquest material, en aquells moments ja catalogat en el museu de la ciutat,  va portar a començar a parlar de fer una exposició i l’exposició va acabar sent la del 25è aniversari de l’entitat.

   

Personalment Jo no entenia una celebració d’un 25è aniversari sense comptar amb les altres dues colles de diables locals, excisions de la nostra, i aquí vaig començar una feina complicada però no impossible, trobar un consens i un apropament entre les tres colles de diables de Rubí. Tot va anar be, van estar encantats de formar part de l’exposició i de les celebracions i que fos així, es una satisfacció personal que poca gent entén.

   

A rel d’aquest consens, el cap del desaparegut Monstre de la Riera, que havia portat mes d’un mal de cap entre les colles de Diables, doncs feia anys que estava guardat en el nostre local i allà no havia d’estar, i desprès de parlar amb el seu autor, Pep Borràs, es va decidir conjuntament que seria retornat a la ciutat mitjançant el Museu Municipal, que es on vaig entendre que havia d’estar, avui esta exposat a la Biblioteca Mestre Marti Tauler. Aprofitant l'aproximació que va haver entre les colles, treballo i fem possible un correfoc de diables de festa major en un format de 6 colles el mateix any de l’aniversari i després es va acaba consolidant.

  

I aquí no acaben les satisfaccions que va donar-me aquest projecte, es va rodar un curt audiovisual amb la col·laboració de dos cracks, el meu volgut amic Blai Ferran i Marc Galceran de la productora la CrestaVisual. Tot va començar demanant a Blai quatre imatges per l’exposició i va acabar rodant un audiovisual que us adjunto al final d’aquest post. Tot plegat una experiència viscuda, explicada en quatre ratlles però que es va coure al llarg de quatre anys.

Audiovisual de la historia de l'Entitat 

Audiovisual de la Crestavisual

Audiovisual de l'exposició del 25è Aniversari de l'entitat

Audiovisual de la Crestavisual